Ha arribat l'hora. Les cares s'omplen d'impaciència, d'una emoció incontrolable. Centenars, milers d'ulls busquen desesperats alguna senyal. S'intueix, entre el fum i els primers cubates, sis ombres immòbils damunt l'escenari. Llum. Acció. Les baquetes trenquen el silenci, i marcant el tempo, donen l'entrada a la nit, a la distorsió, a la veu, als crits d'un públic que acaba de reconèixer la cançó amb la que ha començat el concert. Lax'n'busto i la capital es fusionen.
Bogeria. Eufòria. Una noia s'emparra sobre una esquena ben corpulent per captar, ni que sigui per un instant, la mirada del cantant que somrient, li farà l'ullet. Hi ha qui s'atreveix a fer un pilar de tres perquè l'enxaneta estengui una bandera i proclami, des de les altures, l'independència. No em direu que no heu vist mai, el qui aprofita per apropar-se una mica més a uns llavis distrets; o el qui s'arramba a la del costat i li canta a cau d'orella: "no, no, no tinguis por, desitjar-me no és dolent". També hi ha el qui s'ho mira de lluny, aguantant els anys sobre la barra, o el qui xerra de qualsevol estupidesa amb persones tan extraordinàries, que ni tans sols les recordarà l'endemà.
La guitarra esgarrapa, gamberra i juganera, l'himne cantat per dues o tres generacions. Els més joves, rebels i desafiants, apunten el dit al cel i pregunten: "Que collons Miamy ni que Florida beach?" I aleshores te'n recordes de que als anys 90, quan tot just saludaves el món, hi va haver un boom del rock català que va enamorar totes les comarques. Sí. Sau era molt melós, però no em negareu que aquells rínxols eren capaços de seduir qualsevol moment; des de l'Empordà, la tramuntana dels Sopa va bufar amb tanta força que ha estat capaç d'omplir tres Sants Jordi vint anys després; i que me'n direu dels de Constantí? reivindicant les arrels d'un poble, els Pets han transmès tanta tendresa com compromís social, i sinó, escolteu-vos el CD de Per-versions amb el que, les noves fornades, els han homenatjat. Que per cert, des d'aquest mateix diumenge el podreu trobar a les poquíssimes botigues de discos que encara resisteixen. I els Lax'n'busto, 26 anys sobre els escenaris. Que ràpid que es diu! La veu ha canviat, el motor està renovat. Diuen que l'experiència és un punt a favor, i intueixo, que l'energia està assegurada i que el repertori encara el poden omplir d'autèntics clàssics com el que ara sona.
"Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port." Una onada de mans es balancegen, juntes, al mateix ritme, reclamant, tal i com ho fa cada nota, la llibertat. Un parell de fotògrafs busquen l'angle perfecte. Apunten l'objectiu. Premen el botó just quan la bateria anuncia la tornada. "Dóna'm força per cridar, que no sóc d'aquí, tampoc sóc d'allà, la meva terra és el mar" Aleshores, una coral immensa, feta de texans i de faldilles, salta, canta, vibra, batega! S'emociona. Per què? Perquè darrere de cada cançó sempre hi ha una història i un bon grapat de sentiments. Vet aquí la màgia de la música. Hi ha qui intenta atrapar-la traient el mòbil, fent una panoràmica del moment i enviant-la, amb un parell de segons, a la galàxia del facebook.
Lax'n'busto va néixer entre els carrers del Vendrell, quan l'indústria musical funcionava ben diferent, i quan cantar en català era una idea considerada per molts una necessitat i per altres una bogeria ben absurda. Van fer carretera, obrint-se un camí que es desviés dels altaveus de Madrid. Aleshores, Catalunya reclamava una banda sonora renovada. Necessitava distorsió, romanticisme, reivindicació i amor. El boom de l'anomenat rock català va estar a l'altura, composant des de diverses províncies, unes lletres i melodies que servissin perquè una multitud de joves poguessin identificar els seus sentiments en unes cançons, i les poguessin cantar amb la mateixa llengua amb la que parlaven.
Els temps han canviat, i quan ja crèiem que el català s'havia normalitzat, sentim com ens bombardegen els intents d'espanyolització. Uns intents més aviat ridículs si parlem en l'àmbit musical, perquè avui en dia, aquella glòria ha estat repartida en una nova cantera de grups, de propostes, d'estils tan variats que fins i tot la música se n'enriu d'aquestes polítiques tan nefastes. I us parlo en clau d'ska, de reagge, de rock, de pop, de jazz, de rap, de cantautors; i us dono noms com Txarango, la Pegatina, Strombers, Bongo Botrako, Els Amics de les Arts, Obrint Pas, Catarres, Manel, Anna Roig, Cesk Freixas... amb l'arma de la cançó, centenars de grups ben novells, han demostrat un cop més, que a l'anarquia de la música no hi ha ni fronteres ni etiquetes.
"Llençat, cada instant és únic no es repetirà". S'acaba el concert. Els músics saluden, el públic aplaudeix i comencen els preparatius per donar lloc al següent grup. Tocaran uns nois ben joves que també busquen el seu lloc, la seva oportunitat. Perquè, si he fet aquest viatge cap al passat ha estat per poder valorar encara més les noves cançons que m'acompanyaran aquesta nit.
