Irlanda, un bitllet sense tornada.

 

Un bitllet tan sols d’anada
mai vas pensar en tornar.
Un bitllet sense tornada
per volar ben alt, volar ben alt. (Laia, Sau)

Feia temps que volia conèixer món. Tallant la roda de les presses que m'enfilava a una rutina accelerada, on gairebé em perdia omplint la vida d'obligacions, de deures i d'exigències. Però era el calendari el que s'encongia i a vegades, tot i voler fer allò que més m'agradava, sentia que no ho acabava de gaudir tan com voldria. Petits moments improvisats, com tenir una conversa amb el meu germà a l'habitació d'un hospital, sense tenir rellotges, apagant el mòbil i deixant que el vespre s'allargués i es tenyís de fosc mentre ens deixàvem endur per les paraules, va fer adonar-me'n que necessitava parar i canviar. 

Sense rumiar-m'ho massa, vaig comprar un bitllet d'anada direcció Irlanda. Per què aquest país? La resposta s'escolta entre el repertori de Sau: recorda'm d'Irlanda. Una cançó que m'acompanyava des de ben menuda, i que m'havia fet imaginar, i possiblement idealitzar, una terra que en aquells temps no sabia ni situar-la en un mapa geogràfic. Quan hi aniria? L'endemà de la diada. El dia 12 de setembre. Abans d'enlairar-me volia formar part de la cadena humana i del desig, pacífic i contundent, de llibertat. A més, just l'endemà comencaven els cursos escolars, els treballs, i jo em vaig voler deslligar de tot plegat buscant amigues per tal de que em substituissin a les feines a les quals ja estava compromesa. Volar, sense tenir assumptes que em fessin girar el cap cada dos per tres. Quan tornaràs? Aquesta pregunta estava en boca de familiars i amics. No ho sé. No tinc bitllet de tornada. De fet, no sé ni on aniré a dormir la primera nit quan els meus peus caminin, sorpresos i seduïts, com si fos un amor a primera vista, entre Dublín.

Més que un viatge per anar a visitar els llocs més turístics, volia que aquest viatge fos un exercici per a mi. Per posar-me a prova. Per viatjar sense conèixer ningú i curiosament, no sentir-me mai sola. Per sentir que tenia el timó de la meva vida entre les mans, i per tant, saber que tot el que escrivís en aquelles pàgines en blanc seria un petit reflex del que sóc jo. 

Un viatge que va començar cap a finals dels 22 anys i que m'ha conduït des de Dublín fins a Galway, des de Cork fins a Belfast. I entre cada carrer, he après a viure amb diners i sense, arribant a l'extrem de comptar al palmell de la meva mà, quatre monedes que sumaven 82 cèntims. I amb aquesta quantitat havia de sobreviure. O el que encara era més apassionant: viure. Moments inolvidables, reptes que t'obliguen a rendir-te o a espavilar-te. És així com vaig començar a jugar amb una de les cartes que tenia entre les mans: la música. Tocant al carrer, amb altres nois irlandesos, un cajon que ni tan sols era meu. Portant el tempo de Pink Floyd, dels Dubliners i de tantes bandes que fins llavors, desconeixia. Enriquint-me per dins, amb el tresor de l'art, i coneixent així, ràdios i estudis de gravació. Adonant-me'n que els diners no tenen tant valor, per no dir, gairebé gens. Que mentre pogués dormir i menjar, els moments més especials no els podria vendre ni comprar. 

Vaig tornar a Catalunya, per uns dies, aprofitant que era l'aniversari de la meva germana petita, i li volia fer una sorpresa. No sabia ben bé què fer, si escriure una segona part d'aquell capítol o deixar-ho com un somni, aparcat entre coixins de records. Però irresistiblement, vaig voler tornar-hi. Why not? Em qüestionarien la gent de Galway, amb la seva incondicional llei transformada en pregunta i que delatava la mateixa resposta. Però aquesta vegada, embarcaria a l'avió amb un amic, amb el que fins llavors, mai havíem tingut una relació tan especial: el violí. Va ser molt important atrevir-me a tocar sola, entre els carrers. Una prova de seguretat, de responsabilitat i també, d'espolsar-me la por que m'impedia demostrar-me a mi mateixa que amb un arquet, me'n podia sortir. Christmas carols, Steve Wonder, els Beatles, Frank Sinatra, i un llarg etcètera que revivia entre un asfalt estret, de públic anònim i d'escenari improvisat, on fins i tot formaria part, tocant amb el violí, d'un DVD que s'està enregistrant per homenatjar una de les bandes més representatives de la música d'Irlanda: The Chieftains.

                                          

He estimat. He plorat. M'he apropat a l'art, escrivint i tocant. He conegut gent increïble, que provenen de tants racons del món, i amb les que he tingut el plaer de coincidir-hi i de compartir. He viscut intensament entre les tristeses més amargues fins arribar a la satisfacció més simple i al mateix temps, bonica. He procurat que fossin els sentiments els qui m'anessin conduïnt, fent-me veure que si els escoltava tot seria molt més sincer i coherent. He après que encara queda tant per aprendre. I el que encara és millor, ara puc veure que la vida, tot i estar plena d'adversitats i d'injustícies, és fantàstica.

Dietari:

12 de setembre del 2013. Barcelona. 

Ha arribat el moment. A la vida hi ha vegades que pensem "i si fes això, què passaria?", però sovint aquest condicional es converteix en una cadena d'excuses i de pors, i així les petites il.lusions es van perdent entre el trajecte del temps. Avui, tinc un bitllet d'anada entre les mans. Davant meu hi ha un avió i un paper en blanc. Viatjaré amb una maleta on amb prou feines hi caben les ganes de conèixer, de descobrir, d'improvitzar, de deixar-me endur, de posar-me a prova i d'aventurar-me a la terra dels pèl-rojos. Ara, dins l'aeroport, viatgers anònims busquen el seu destí, i inevitablement penso en aquests darrers dies i en la sort que tinc de que el record i la complicitat de tantes persones viatgi amb mi. Irlanda, reserva'm un petit lloc, que avui m'enlairo cap a tu.

17 de setembre del 2013. Temple Bar de Dublín. 
Andalusia, Itàlia Grècia, Albània i Catalunya.

25 de setembre del 2013. Galway. 

Senyals de vida des de les portes de l'Atlàntic!! Galway: la ciutat de la música i de la màgia. Els carrers guarden l'olor de les cançons que hi passegen cada dia. Perquè aquí l'asfalt és converteix en l'escenari de persones diferents que han desembarcat en un mateix port. Un encant especial que es dibuixa amb la complicitat, la tranquil.litat, la bogeria i la irresistible mirada cap a un present tant fugaç com enriquidor. Aquest cel viatger, que té la mirada oberta al món, omple les taulades de llargues pluges i d'un fred humit que es resisteix a compartir la claror del sol. Però és la llum de Galway, el que et va seduïnt a poc a poc. Les seves notes, la seva gent i els seus instants. Perquè a les voreres no hi ha rellotges, només cançons. Potser és per això que aquí el temps passa i tu no te n'adones. Qui sap si és per això, i per raons que a vegades tampoc cal conèixer, que aquí, a Irlanda, tot és més intens, proper i subtilment temptador.

3 d'octubre del 2013. Galway.

Senyals de vida des de Radio Galway! La primera vegada que toco en una emisora irlandesa! Aquesta terra esta plena de sorpreses...! Aprofito tambe per compartir l'entrevista que em va fer l'Esteve Mateu Solé pel diari del Camp, quan l'endemà de la diada estava al mig de l'aeroport de Barcelona a punt d'embarcar. Mentre feia cua per agafar l'avió, els darrers 20 minuts es van convertir en una conversa molt agradable sobre la vida, la història i els projectes de Vuit de Març! http://www.naciodigital.cat/delcamp/reusdiari/noticia/2450/vuit/marc/escenari/intentem/sentir/cancons/vibrar/amb/elles

4 d'octubre del 2013. Galway. 

Seguim volant. Pensava que només hi passaria un parell de dies, que seria una ciutat de pas, però la seva essència, aquest perfum tant especial i intens em va captivar i no me'n vaig poder estar d'allargar els dies, de dibuixar nous moments, de perdre la noció del temps. Avui, des dels seients d'un autocar et dic fins aviat, Galway. Camí cap al sud, Cork, amb un munt de cançons, de tornades i d'acords que encara ara sonen dins del meu cap. Et dic adéu, ràpidament, perquè mai m'han agradat els comiats, ni tant sols sóc una d'aquelles que s'entreté mirant el passat. El plaer del teu somriure, subtil i honest, ha fet que fins i tot la pluja intermitent sigui agradable. Estenc les ales entre la verdor dels teus camps i la complicitat dels teus ulls. M'allunyo i et sento encara més a prop. Me'n vaig i començo a ser conscient que amb un silenci dolç i discret has aconseguit construir-te un lloc dins meu. Galway. Música, màgia i tot allò que possiblement els nostres batecs sabrien descriure millor que les quatre paraules que t'envio des d'aquests vidres tant freds. Fins aviat. Segueixo escrivint en aquest full en blanc, i amb la fidel llei de l'impulsivitat em desvio de nou cap a Dublín abans de tastar el sud irlandès. I és ara quan sento, ben endins, una vella melodia de Catalunya que em recorda, a cau d'orella, que "he hagut d'aprendre a trencar regles per poder continuar."

12 d'octubre del 2013. Cork.

Avui fa un mes que estic tombant per Irlanda. Qui m'ho diria! Amb un bitllet d'anada entre les mans i una pàgina en blanc on cada dia he anat escrivint i que ella mateixa, m'ha anat sorprenent i seduïnt amb cada paraula. I jo, que de tan en tan m'entretinc mirant el cel, mireu que vaig trobar entre els núvols de Cork: l'estelada. I aixo no ho és tot, ja que al seu costat hi havia la bandera d'Euskadi i la de Galicia, volant juntes, les tres, al costat de la de Cork. A on? A un bar totalment irlandès. I em trec el barret davant d'aquesta mostra de respecte i de solidaritat. Tant discret i al mateix temps tant elegant. I demanaria que aquests que es dediquen a celebrar les vergonyes del passat, que desfilen amb armes i amb l'orgull tant alt, deixin de mirar-se el melic, i prenguin exemple de la perspectiva i l'amplitud de mirada que tenen els països estrangers. Des d'Irlanda, avui celebraré el meu primer mes en aquesta terra, i quan, de nou, em preguntin d'on sóc i els hi respongui de Catalunya, no caldrà que digui res més, perquè, sorprenentment, ells ja saben que el nostre país està al costat i no a dins d'Espanya. Salut familia!! Un súper petó!

24 d'octubre del 2013. Galway. 

Viatges. Sembles ben bé una baldufa volant i jugant pels carrers, per les ciutats, pels moments que trepitges entre el laberint del present. Et resisteixes a pensar en el demà. Necessites que l'avui et captivi, i obres els sentits al món, i fas el possible per olorar l'essència d'un instant. Ser fort i ser valent. Ser conscient del camí que tries i deixar-te endur. Saps que és difícil, però almenys ho intentes i et vas espavilant. I t'agrada. I sents que aquell país que havies imaginat a les rutes del demà, et segueix sorprenent i s'entossudeix en construir un petit lloc dins teu. És la geografia d'un mapa improvisat. Li obres les portes, i deixes que la seva pluja, la bogeria d'un temps que va i ve, et mulli de cap a peus. Tot i això, no oblides ni un sol dia el teu port. El sol de Catalunya, la llum de la teva gent. Petits moments per recordar d'on vinc, i per somriure, senzillament, perquè sóc feliç de què la vida m'hagi fet coincidir amb persones tant especials. Una abraçaca!

27 d'octubre del 2013. Dublín. 

Hi ha cançons que enamoren... pel moment en el que arriben, tant precís; pel traç que dibuixen entre les parets d'un instant, per la profunditat i la increïble complicitat amb la que abracen la teva vida. I es converteixen així, en la banda sonora d'un record, d'un moment, i sense gairebé adonar-te'n el fan més especial, més intens. Per la tendresa, per la transparència, per la sinceritat i per l'amor. No me la puc treure del cap, i tampoc vull que se n'escapi. Des de Galway, no me'n puc estar d'enviar-vos aquest sospir que un bon dia, el Leonard Cohen, va transformar en una petita obra d'art. En un petit tresor.

"Come over to the window, my little darling..."
(So Long Marianne, Leonard Cohen)

  

29 d'octubre del 2013. Galway. 
"Et donaria amor si et pogués estimar..." (el far del sud, Sopa de Cabra)
Matins que et despertes amb la llum del far del sud. Amb els primers acords del dia, Sopa de Cabra va travessar l'Atlàntic, per apropar-se al fred i al vent del nord i fondre's entre la veu de Galway. Catalans pel món!




30 d'octubre del 2013. Catalunya. 

 A vegades sents un impuls que neix de ben endins, i et fa prendre decisions sense rumiar-t'ho més d'una vegada. Potser serà perquè en l'espontaneïtat també hi trobem la sinceritat. El cas és que la meva germana petita, amb només 6 anys, de tant en tant agafava el mòbil i enviava missatges cap a Irlanda en forma de fotos, de cançons (entonant temes com el Yellow submarine) i fins i tot un petit escrit en el que em deia que em convidava a la seva festa d'aniversari que celebraria precisament avui, que fa 7 anyets. No me'n vaig poder estar d'agafar un vol i presentar-me aquesta tarda a la parada de l'autocar del Vendrell sense que ningú ho sabés. Ja us podeu imaginar la seva cara, la de ma mare i la de cadascú que he anat trobant. Petits moments per recordar sempre més! Felicitats amor meu!!

14 de novembre del 2013. Galway. 
 "A contracorrent de cara al vent amb mar de fons i onades, governa tu el vaixell que no tens res a perdre. Res a perdre."

Diapositives de persones i moments, passatgers fugaços del teu viatge per la vida que deixen un record i una essència que conviu, sempre, amb tu. I aquesta és la gran riquesa que tinc i que me'n duc arreu on vaig: les converses, les mirades, els silencis, les paraules, els gestos, dibuixos de moments senzills, quotidians o inesperats. Complicitats que et fan somriure i que t'encoratgen a viure amb el cor obert. Perquè al cap i a la fi tenim tants ports com ganes de conèixer i de navegar pel món.

Potser és per això que us torno a enviar una abraçada des d'Irlanda. No me n'he pogut estar de tornar-hi!



13 de decembre del 2013, Galway. 

Senyals de vida des de Galway! Viure de la música. Que els teus sentiments es transformin en cançons i que això et permeti viure en un país nou, sembla increïble. Ens han fet creure que l'art no té el valor suficient per convertir-se en un ofici. I aquí, Irlanda està vestida de notes i de lletres que empaiten diàriament el rastre d'un sol fugitiu, i es refugien del fred humit, entre carrerons.
Viure amb la música. Al costat de Phill Collins, dels Beatles, de Leonard Cohen, d'U2 o de Pink Floyd. I tornar a casa, amb les ales de quatres cordes, per tocar el cant dels ocells i sentir de cop i volta com un irlandès entona aquest himne internacional.
La màgia quotidiana. Detalls de complicitats. Somriures que parlen. Converses sense rellotges, a l'escola del món. Ventades de l'atlàntic. Pluges tant primes que et mullen sense adonar-te'n.
Sentir que al voltant de la música, vas coincidint amb persones que admires per la capacitat que tenen per compartir, amb la coherència de la paraula i l'acció, riqueses fetes d'humilitat, d'empatia i sobretot, d'humanitat. I potser això és el que valoro més, i el que em fa creure que com més senzill i sincer és un moment, amb més afecte i intensitat l'acabes guardant al calaix dels records.

31 de decembre del 2013, Dublín.

 Happy new year!! Bhliain nua sásta! Bon any nou a tothom des de Dublín! Si miro enrere i provo de fer un balanç del que he viscut aquest any, inevitablement somric i sóc feliç. Feliç per haver descobert, vestit i col·leccionat tants instants diferents. Per haver conegut tantes persones i per haver viscut noves experiències amb els de sempre. Ara, toca mirar endavant, seguir improvisant sense deixar de tenir clars quins són els nostres somnis i les nostres il·lusions. Coratge, valentia, atrevir-nos a arriscar-nos, a fer front a totes les adversitats i pors amb les que ens anem creuant. Lluitar, somriure i estimar.
Aquí, a Dublín, els sostres dels carrers són cortines de llums i el rastre del Nadal encara s'encomana a la ràdio amb nadales irlandeses, com aquesta cançó, aquest petit tresor que he descobert i que comparteixo amb vosaltres per donar la benvinguda, amb els braços ben oberts, al 2014. 

 

 5 de gener del 2014, Belfast. 

Després d'haver tastat l'est, l'oest i el sud irlandès havia d'arribar el moment d'enfilar-me a l'últim punt cardinal, començant l'any al nord, a Belfast. Una terra que amaga llargues nits de bombardejos, de conflictes, de sang, de ferides encara ara obertes entre britànics i irlandesos. Identitats negades. Avui, catòlics i protestants han hagut d'aprendre a conviure en barris separats, mentre el món mirava de reüll les seves armes. Encara ara, entre mig d'un allau de turistes, trobes esglésies gairebé a cada cantonada marcant territori i posicionant-se en un dels dos bàndols. Banderes d'Anglaterra imposant la seva presència, davant d'una Irlanda cansada de lluitar. Carreteres barrades de nit, vigilades per la policia per negar l'entrada i la sortida de persones a la ciutat. Belfast. Terra humida, d'un gris que es camufla entre els colors cosmopolitants. Belfast. Després de la treva ha arribat la guerra del silenci.