La seva sang, rosada, es movia amb delit. El seu cos es cenyia a una pell feta de vidre. I mentre la seva olor s'enlairava entre la nit ell ballava, a un pas lent, sota el llençol de la lluna. Insinuant, amb una precisió dolça, l'olor de les seves arrels, el gust de la vinya on va néixer. I recorda, ara que cinc dits abraçen el seu destí, com plovien rajos de sol en aquell agost de verema. Va ser en un estiu calorós quan, mentre els ocells volaven del seu niu, cada raïm d'aquells ceps viatjarien cap al celler. Envellint, contemplant el pas del temps entre parets fetes de silencis; entre botes que, sense tenir massa pressa, bressolarien la qualitat de l'experiència. I és ara, en aquesta nit, quan se'n fa creus de com passen els anys. Entre rialles i complicitats, es submergeix en una copa. La seva essència s'esfuma lentament entre paladars. I se n'adona, en aquest darrer instant, com n'és de fugaç la vida.
Primer premi al concurs de microrelats referents al món del vi, impulsat per la biblioteca Terra Baixa.
Un dia et faràs gran. Tal i com els hi sol passar a la majoria de persones. De bon matí, obriràs la finestra, badallaràs contemplant l'exèrcit de lleganyes que empaiten els seus destins i aleshores, te n'adonaràs que tu també formes part d'un joc on les regles no són massa clares.
Descobriràs que les rutines, a base de passes i dies, es van memoritzant, i que preferiblement els camins sense massa corbes acostumen a ser els més còmodes. Però que no t'enganyi el conformisme, perquè és en aquest parany on l'encant irresistible de sorprendre's es dilueix sense compassió. Alça, al lloc més profund del teu cor, una muralla feta de batecs, on les torres i els guardians protegeixin el teu tresor més valuós: la fascinació.
Menuda, si un dia et fas gran, tan de bo estigui al teu costat per protegir-te quan amb el ganivet d'una paraula t'intentin ferir. Possiblement t'espantaràs, encorbaràs les celles i et taparàs la boca amb la mà. Te'n faràs creus de fins a quin punt a la gent se li corca l'ànima, per dir mentides i arrossegar-se entre misèries.
Sortiràs al carrer, deixant la porta de la infància mig oberta. Tot anirà més de pressa. Els rellotges estrenyeran el teu canell recordant-te que ets una titella més del temps. Et compraràs un cotxe de color lila -si és que aquest segueix sent el teu color preferit-, i l'aniràs pagant cada mes. Encaixaràs la clau. Ella, farà un tomb de 45 graus i la ràdio s'encendrà automàticament. Esmorzaràs quatre notícies que explicaran, amb una veu sèria i formal, com si ja fos una costum, que hi ha polítics que ens roben i bancs que treuen els nens de les seves cases. T'indignaràs davant d'un volant amb el que voldries canviar la direcció, o si més no, els valors d'uns senyors que per dur corbata es creuen els reis de l'univers.
El motor agafarà embranzida, el peu premerà amb força l'accelerador. Amb la velocitat tot és més fugaç, esquives els detalls. Potser això farà que no te n'adonis que a la cantonada de casa ha nascut una ginesta, que sobre teu hi ha un núvol que té forma d'elefant, que a mitja rambla hi han obert una botiga de vestits amb flors perquè, si no fos per aquest sol, potser oblidaries que demà passat arribarà l'estiu i les vacances. Rumiaràs com avançaràs el cotxe del davant i pitaràs enfadada als conductors que no segueixin el teu ritme, que prefereixin encantar-se. Però tu, no tindràs temps per pensar en romanços.
Digue'm, aleshores quin sentit tindrà aquesta vida? Quin és el premi amb el que es guardonen els oblits, la ignorància i l'egoisme? Les distàncies es fan més llargues, la pell enyora el tacte, les converses de cafè, les tardes al parc. I és aquí, entre gronxadors i tobogans, on asseguts en un banc, et seguiran esperant aquells somnis amb els que de petita volies vestir el demà.
Entre el laberint de la ciutat, deixaràs de jugar a encertar quants segons falten perquè una llum verda il·lumini uns dels tres ulls del semàfor. Et creuaràs amb robots programats per empaitar obligacions, i de repent, et sentiràs perduda dins la teva petita barca de paper. Digue'm si, en aquest demà, la teva generositat seguirà regalant somriures a tots els passatgers de l'asfalt? Seguiràs sent aquella equilibrista, que en contes de témer la caiguda es distreu mirant el cel?
Maleït sigui el dia, menuda, en el que tu et facis gran. Qui sap si els cargols que apartaves del perill d'un taló accelerat, seran esclafats per l'egoisme i la ceguera que s'arrela amb els anys. Digue'm si aleshores, ja no te n'enriuràs de tot. Digue'm si trobaré l'encanteri per refugiar-te a qualsevol amagatall d'aquests contes que ara llegeixes. Si seguiràs sense entendre les injustícies d'aquest món. Si les pantalles t'absorbiran i deixarem de mirar-nos als ulls per parlar.
Tan de bo, que no perdis mai aquesta vitalitat. L'enginy amb el que reinventes les cada racó del teu univers. A tu, que t'ha tocat ser hereva de la bogeria que va acumulant la humanitat, no facis cas dels que et diguin que la felicitat la trobaràs escalant el cim més alt d'una muntanya feta de diners. Sigues tu, així de dolça, menuda, així d'honesta. I quan les onades s'alcin, no tinguis por, tu tens el teu timó i no hi haurà vent que pugui trencar cap il·lusió. Tingueu-ho clar. Jo serè allà, sempre, en aquell port on ens vam conèixer.
Digue'm, petita, amb aquests ulls castanys, amb els sis dits amb els que contes els teus anys, si ens les històries que de nit t'inventes, has trobat l'encanteri perquè a mi tampoc se m'enduguin els anys.
Prement el següent enllaç el podreu escoltar locutat i amb cançons de fons:
