domingo, 4 de mayo de 2014

Mare

Has bressolat la meva vida, amb una distància prudent. La teva veu, m’ha acompanyat, arrambada al pit, en cada camí per on m’he enfilat.

He entès les teves paraules, potser a vegades massa tard. He esquivat els teus consells quan els meus impulsos, agosarats i imprudents, desafiaven impossibles. I tu, de lluny, mai t’has atrevit a deixar-me un camí fet a mida. Ni a escombrar les pedres, ni a tancar les cortines quan es despertava la nit. M’he entrebancat i al meu voltant s’ha aixecat tanta polseguera. M’he perdut entre boires, però sabia que en algun lloc hi hauria el reflex de la teva llum. He tingut por fins que he après a obrir la finestra. No m’ha envaït el teu instint protector. No m’has tallat les ales per protegir-me de la previsible caiguda des d’algun d’aquests núvols que tomben pel cel. M’has deixat tastar la llibertat. Has criat una identitat.

A casa no hem cregut en la llei de la doctrina. Ens hem inventat contes i de dia, ens n’hem sentit protagonistes. Aventures quotidianes. Gests amb els que reconec el teu nom. No calen paraules. Em mires i ja saps què hi ha dins meu.

Em meravella la teva intuïció. Perquè em fas de mirall. I treus ferro de tot allò pel que no val la pena amoïnar-se. Res és tan simple i tot és més relatiu. És de covard dramatitzar les situacions que et trenquen els esquemes. Més val passar pàgina, tenir a la mà un llapis per seguir aprenent i un calaix on guardar la nostra història.  

23 anys compartits i encara avui, voldria assemblar-me a tu. Perquè ets lliure de tot allò que encadena els turmells d’aquest món. No empaites riqueses ni et consumeix la bogeria de voler construir un castell fet de diners. Les teves espurnes són de vitalitat. D’amor. Prefereixes encendre que cremar.

Pels teus fills, ho donaries tot. I no et sabria pas greu. Perquè l’únic que esperaries a canvi, és que ens atrevíssim a ser coherents amb el que volem. I tu, em dónes el valor. Em dónes la tendresa.

Ara, podríem fer balanç de les nits en vetlla o riure recordant els malabarismes del nostre propi circ. Ara, mare, penso en tu. En el teu coratge, en la serenitat de la teva veu, dient:
 “Tan si tries un camí com l’altre, et respectaré i et faré costat.”