Sóc la segona de sis germans. Això, avui en dia, a part de catalogar-nos
com a espècie en perill d’extinció, ens atorga el dret de tenir el carnet de
família nombrosa, amb el qualificatiu d’especial. Acostumats a compartir i
créixer modestament, aquesta distinció ens agafa un pèl desprevinguts. Tot i
que, tampoc cal alarmar-se, ja que el Govern es suma a la humilitat i, a part
d’oferir-nos els viatges de tren a meitat de preu, poca cosa més en podem esperar.
Som mitja dotzena. La meitat d’un equip de futbol que, tot i això, s’atreviria
a jugar qualsevol partit. Tres nenes i tres nens, la majoria dels quals ja hem
passat la frontera de l’adolescència. Des
de petits, hem crescut convivint amb la paraula diversitat. No només ho dic
perquè un ball de gens ens hagi tenyit el cabell castany, ros o pèl-roig, si no
perquè tenim caràcters naturalment, diferents. Per tant, el joc de l’estira i
arronsa ha estat present en cada petita decisió, on sovint ens ha tocat moure
la fitxa de l’adaptació i de l’empatia.
El record de casa és el més semblant al d’una selva. Quan ens barallàvem,
fins i tot ens agrupàvem en trinxeres diferents. Maquinant estratègies i fent
embogir els veïns mentre pilotes, rasclets i sabates s’enlairaven i es desviaven
als seus patis. Uns focs artificials a plena llum del dia, que canviaven aquell
sospir final, de tendresa aprovadora, en un crit enfurismat. Aquells petits
salvatges, van créixer amb cert marge de llibertat. És això el que precisament
agraeixo. Podíem descobrir el món on havíem aterrat. Experimentar-lo sense
l’excés de sobreprotecció que sovint frena el instint d’apropar-t’hi. Si ens
podíem permetre anar al nostre aire, era perquè com deveu intuir, és gairebé
impossible estar pendents, al mateix temps, de 6 fills.
Els capdavanters hem anat creixent. És ara amb certa perspectiva, quan ens
meravellem amb l’enginy dels qui remouen les ales al niu. La Mª Àngels, de 7
anys, és la menuda dels germans. Omple els dies de petits detalls que provoquen
que, amb un prudent distanciament, l’admiri. Un dels que més m’ha sorprès ha
estat el que va protagonitzar fa ben poc, a la seva escola. Com és típic, van organitzar-hi
les jornades esportives. Era un cicle de proves on es posaven a prova les destreses
físiques de cada alumne. Una d’elles, era la tradicional cursa de sacs. Una
vintena de nenes, aferrant els seus dits menuts a aquell teixit, anaven fent
saltirons amb l’objectiu d’arribar primeres a la meta. Ella no es va saber
aliar amb aquell bossa gegant, on amb prou feines hi treia el cap. Un cotó
massa feixuc per facilitar-li el moviment. El cas és que anava última. Mentre
al seu davant les companyes avançaven al ritme dels saltamartins, ella va caure
en un bassal d’aigua que no va poder esquivar. Amb els peus xops, els genolls
xuclant l’aigua i els ulls resistint l’eclosió del llagrimall, veia com la
distància era inabastable. Davant d’aquesta indignació hagués pogut esclatar a
plorar. Desfer-se d’aquell sac i culpar-lo de la imminent derrota. Però no. Mullada.
Es va aixecar, s’hi va cenyir, avançant, decidida, fins al final. Diu que
havent arribat la última, només la va aplaudir la Mercè, l’altra germana de 12
anys.
Va ser ella qui m’ho va explicar, perquè la petita estava avergonyida de no
haver aconseguit cap medalla. Jo, la vaig felicitar, només una vegada. Potser quan
vagi creixent, entendrà que el moment en el que es va alçar, va desafiar
l’ambició cega i absurda del campió. Convertint, amb només 7 anys, l’adversitat
en un nou repte. I aquest premi, germana, arriba molt més enllà d’on s’acaba la
meta.
