A poc a poc. Els primers arpegis no toquen les sis cordes. Els dits caminen
entre acords, com si la cançó dugués un vestit i l’anés despullant. Observant
cada racó de la pell, sense gosar acaronar-la. Un silenci. Entra la veu. Sota
el barret negre, l’ombra dels seus ulls. Unes llums tènues, l’enfoquen
discretament i apareix la seva mirada. Llavors entona, des de Londres, Suzanne.
Seductor de la senzillesa, des de la distància de la música. Veu que amb
els anys, s’ha tornat més profunda i greu. Americana i corbata. L’elegància
d’una vellesa que narra episodis de l’ahir. Els recorda i mentre els canta, potser
també els reviu. Nostàlgia passatgera i subtil la d’una cançó. Ell neix de nou,
des del fons d’una cova. Confessant els seus pecats, a mitjanit, al públic
britànic.
El vaig descobrir fa mesos, en un cotxe, per casualitat. Des d’aleshores he
pensat que en Cohen és un poeta que canta. Que es refugia en els seus versos.
Des d’un intimisme que aconsegueix abraçar-se amb l’anonimat que l’escolta. Et
convida a ballar, a la fina línia de l’ara. Siguis on siguis, et deixes endur
per la insinuació d’un sospir.
El contrabaix batega. La bateria marca el tempo sense tenir pressa per
arribar al final. El violí s’enfila des del plor dels bemolls, amb la sonoritat
ronca de cada vers.
Me n’adono que els músics, els escriptors, els artistes que més em captiven
són els que creen amb les mans de la senzillesa. Que no utilitzen les lletres
ni les notes per convertir-se en invasors del meu espai. Que no fan servir el
recurs fàcil d’una tornada repetitiva i simple. Expliquen una història. Te’n
fan còmplice. De nit la recordes i al cap d’uns anys, de cop i volta,
necessites tornar-la a escoltar.
Veig en Leonard Cohen en un concert a Londres, a través del youtube. Dance me to the end of love. Em
meravella la seva capacitat d’interpretació. Potser estic massa acostumada a
veure cantants que es recreen forçadament en un paper. Que obren els braços per
atrapar el màxim d’atenció possible. Més enllà del que diu, que els seus seguidors tan bé saben, t’explica
com ho sent. Amb un gest, un moviment. Abans d’entrar a la tornada, un somriure
dissimula picardia, llavors entens l’accent del missatge.
M’atreviria a dir que el que canta, neix de tant endins, que la frontera entre
la seva intimitat i la meva, per un instant, sembla invisible. L’art a vegades
aconsegueix empatitzar d’una forma sorprenent. Acaba la cançó. Es treu el
barret per saludar el públic. L’última cortesia. Everybody knows, Cohen, que pocs en queden com tu.
Blessed is the one who waits in the traveller's heart for his turning.
