Porta un vestit
blanc de cotó. Tres botons arran del pit, un blau, un gris, i el primer, el
vermell, descordat. Travessem el passeig marítim, veu la platja i corre per
apropar-s’hi, deixant enrere la mare i els germans. Fa saltirons sobre la
passarel·la de formigó, allarga els braços i fa dels seus dits menuts un puny
que impulsa la seva il·lusió.
L’últim sol d’aquesta
tarda de setembre acarona la seva pell de préssec. Són pocs els turistes que ara fan vacances en aquest trosset de la Costa Daurada, fins i tot les embarcacions amb tobogans inclosos estan totes ancorades. Ella, mulla els peus a l’aigua,
gira el cap i somriu ensenyant les darreres dues dents de llet que li falten per
créixer. Tot i tenir tantes presses per trobar-se cara a cara amb el mar, prefereix
contemplar-ne la immensitat que capbussar-s’hi de cop.
Mica en mica, amb moviments prudents i espontanis, hi submergeix el seu banyador amb dibuixos de peixos. Aleshores, quan una onada l’envesteix ella tomba el cos, i l’esquena li fa de cuirassa. Fa una puntada de peu a l’aigua i esquitxa el rastre d’aquell gegant que s’ha acabat rendint i que ara torna mar endins. Hi capbussa els cabells, i el color ros agafa una tonalitat castanya. Vigila atentament l’arribada de l’exèrcit marítim, que varia d’alçada i que segons com, és tan alt que sembla que vagi a engolir-la. Però a cada batalla, sense plantejar-se qui guanya o qui perd, ella surt amb una rialla que ens encomana a tots. Tan de bo fossin així totes les guerres.
Recull amb les mans l’escuma esbravada i se la llença sobre seu. Com si fos sabó i com si avui hagués decidit que ja és prou gran per banyar-se sola. Camina i el rastre de les seves petjades, l’esborra l’aigua. Amb el cos humit, seu a la vora i s’empastifa tota de sorra. Agafa la pala i excava per omplir la galleda fins dalt. Amb un gest ràpid la gira boca avall. Treu l’embolcall de plàstic i ja té el primer castell. És així com edifica al voltant de la cadira on jo sec, tota una muralla.
I no me’n puc estar d’observar-la a ella i al seu teló de fons: dues línies fines que separen la terra, el mar i el cel. I vist així sembla ben bé la bandera del món. Una bandera que s’hissarà entre cada castell enderrocat o alçat, fins que arribi el vespre, i de nou, tornem cap a casa.
.JPG)
Mica en mica, amb moviments prudents i espontanis, hi submergeix el seu banyador amb dibuixos de peixos. Aleshores, quan una onada l’envesteix ella tomba el cos, i l’esquena li fa de cuirassa. Fa una puntada de peu a l’aigua i esquitxa el rastre d’aquell gegant que s’ha acabat rendint i que ara torna mar endins. Hi capbussa els cabells, i el color ros agafa una tonalitat castanya. Vigila atentament l’arribada de l’exèrcit marítim, que varia d’alçada i que segons com, és tan alt que sembla que vagi a engolir-la. Però a cada batalla, sense plantejar-se qui guanya o qui perd, ella surt amb una rialla que ens encomana a tots. Tan de bo fossin així totes les guerres.
Recull amb les mans l’escuma esbravada i se la llença sobre seu. Com si fos sabó i com si avui hagués decidit que ja és prou gran per banyar-se sola. Camina i el rastre de les seves petjades, l’esborra l’aigua. Amb el cos humit, seu a la vora i s’empastifa tota de sorra. Agafa la pala i excava per omplir la galleda fins dalt. Amb un gest ràpid la gira boca avall. Treu l’embolcall de plàstic i ja té el primer castell. És així com edifica al voltant de la cadira on jo sec, tota una muralla.
I no me’n puc estar d’observar-la a ella i al seu teló de fons: dues línies fines que separen la terra, el mar i el cel. I vist així sembla ben bé la bandera del món. Una bandera que s’hissarà entre cada castell enderrocat o alçat, fins que arribi el vespre, i de nou, tornem cap a casa.
