Sabates de nens per peus d'adults

Són tres quarts de cinc de la tarda. Obro la pantalla i em disposo a passejar els dits entre els cims de cada tecla. Mentrestant, amb la finestra mig oberta, intueixo quatre peus menuts, enfilant-se pel carrer. En qüestió d'instants, les rialles tant espontànies de l'infància avançaran el meu portal, en el transcurs d'una carrera intensa i banal on el tret de sortida el marca el timbre de l'escola i la meta, l'al·licient de descobrir que hi haurà per berenar. Els veig amb els ulls de la imaginació. Fins i tot, escolto com els seus pulmons agafen embranzida inspirant la major part d'un aire que fins llavors, feia la migdiada entre els coixins de les voreres. Ara bé, no us sabria dir si són nenes o nens; ni tant sols si són germans, amics o companys d'un trajecte que compartiran, amb la maleta ben arrambada a l'esquena, fins arribar al bressol de casa seva. Aquell aeroport on de dilluns a divendres aterren una muntanya de deures, i acte seguit, una inesgotable energia opta per enlairar-se al gronxador del parc més proper, per pelar-se els genolls rescatant la pilota que se'ls hi emparrarà entre els cabells d'un arbre; o per pentinar, amb aquella tendresa, una nina que depèn com obre els ulls i sembla que estigui viva.

De tant en tant, mentre faig feina a l'habitació, sento nens passejant i jugant pel carrer. Tot i que a vegades no en faci massa cas, sé que aquesta orquestra -de batecs impacients i de repertori improvisat-, forma part de la banda sonora de la meva rutina. Mantenen converses que sovint són més interessants que els temes rutinaris dels adults: aquells monòlegs a dues veus on el pròleg és queixar-se del mateix que ahir i l'epíleg tornar a rondinar l'endemà. Aquests petits cossos fets d'il·lusions i d'interpretacions magistrals sobre el món, són capaços de donar-nos unes lliçons tant honrades que jo mateixa els hi entregaria un retolador perquè firmessin les lleis d'aquest món. Digueu-me, sinó, com pot ser que les seves hores de pati es converteixin en micro-societats on, sense ni tant sols plantejar-se que és un perjudici, riuen o es barallen obviant raons tant supèrflues com l'origen, la cultura o els forats que arriben a tenir les butxaques dels seus pares?

Sempre m'han fascinat els nens, però sovint el més preocupant és que no viuen sols. Davant seu hi ha familiars, educadors, mitjans de comunicació que grapegen el seu cervell, ben bé com si estiguessin esculpint una figura de plastilina dura, massissa, incapaç de tolerar la barreja amb qualsevol altre color. Aprofiten la banalitat que duen brodada entre els quadrets blancs i vermells de la bata, per embrutar la seva innocència amb les amargors i les ferides obertes d'una biografia que, incapaç d'aliar-se amb el temps, mai es van cicatritzar.

Parlo, per exemple, d'aquells mestres que, abans de girar el pany i de dispersar la fila de canalla que els hi correspon, són capaços de discriminar un alumne pel simple fet d'haver nascut quatre passes o quatre milles més enllà de les seves fronteres geogràfiques i, òbviament, mentals. És aleshores quan, davant d'unes generalitzacions tan simplistes, me n'adono que un bon mestre no és aquell que es limita a ensenyar a multiplicar o a apuntar l'accent cap l'est o cap a l'oest, sinó el qui aprofita la proximitat d'un contacte generacional per transmetre uns valors i sobretot, per tenir una actitud d'aprenentatge humilment recíproca. Com pot ser que avui en dia, persones que tenen un ofici amb tanta responsabilitat, carreguin l'estupidesa de discursos racistes i la proclamin, sense cap tipus de vergonya, als quatre vents? Com es pot potenciar la discriminació per presumir d'una identitat? Serà que el seu narcisisme està tan inflat que es creuen capaços d'escollir qui ha d'aprendre i qui no? Serà que el respecte que es defensa entre pissarres i lliçons s'ha quedat cec?

Tanco la pantalla. Acabo d'obrir la finestra. Un avió ha dibuixat un fil de fum al cel. Pel carrer només hi corre l'aire sec del setembre. No hi ha cap rastre d'aquelles quatre sabates. Es neguen a aturar-se. Potser temen arrelar mediocritats, potser els hi fa por que els cordons es converteixin en unes branques immòbils i susceptibles a l'arribada de la primavera.

L'estelada del meu veí

Quan vaig arribar de la manifestació de Barcelona les campanades es dirigien mandroses cap a la una de la nit. El tren, cansat de traginar tantes multituds, ens va deixar al Vendrell, a la meva àvia, als meus tiets i a mi. Diria que aleshores, amb una eufòria extasiada, encara tindríem forces per començar una nova manifestació entre els badalls d'un poble que, havent seguit la diada amb els ulls i el cor enganxats a la televisió, ens rebria des de cada llit com si fóssim uns autèntics herois. La meva mà, per inèrcia, encara feia ballar l'estelada al tempo d'unes síl·labes retallades que cridaven independència. Amb un compàs binari, ella i jo vam avançar, amb els meus peus i amb les seves ales, entre el silenci de la son, cap a casa. Pujant les escales, no va caldre ni encendre la llum. Tenia clara l'estratègia, la precisió de cada moviment. Com havia d'arribar-hi. El primer que vaig fer doncs, va ser palpar la pell de la televisió, per tal d'encendre-la i sintonitzar desesperadament el 3 24. Sospir, felicitat, satisfacció. La vista panoràmica d'un riu blau, groc i vermell, i dels seus corresponents afluents desembocaven a un oceà, on no existien les fronteres: la llibertat. Era gairebé impossible trobar-me dins d'aquell mapa d'intencions, però jo hi era, allà, en un dia que faria història, en una imatge que rodolaria pel món sencer. Davant d'aquella pantalla encara em sentia més convençuda, i m'embriagava més d'aquest sentiment que hem construït des de l'anonimat de cada llar, des de la complicitat de cada poble i des de la força d'una nació.

Dies abans, a una floristeria el meu tiet va comprar canyes de sucre perquè les estelades volessin a tres o quatre metres de l'asfalt, i aprofitant l'avinentesa, afegint una certa dolçor, que mai sobra. Com si fos una estaca la vaig clavar al balconet que il·lumina el menjador del nostre pis, el territori on, amb una amiga, hem decidit independitzar-nos de l'Estat monàrquic de la família. Així doncs, vaig apropar-me a l'estrella i amb veu baixa vaig explicar-li la jugada:

- Camarada, avui, dia 12 de setembre comença la lluita de veritat. Lluiràs els teus colors sota la mirada dels qui s'atreveixen a mirar el cel, i el teu cos es mourà com si fos una vela navegant sobre el mar. Cada dia, pel matí, quan obri la persiana et veuré i em tornaràs a seduir. T'estrenyeré els llaços que t'han brodat en aquest vaixell, amb tendresa i enginy, perquè cap vent se t'endugui i perquè sentis la fidelitat del nostre amor. En aquest combat constant, miraràs l'edifici del davant, aquell on hi viuen dos jubilats i un nét que es distreu llençant molles als coloms. En aquella llar hi penja una bandera ben arrambada a la paret. I quin goig que fa, oi? Ostres! Disculpa'm, si no te l'havia presentada és perquè de fet amb aquella família compartim mirades i no paraules. Tot i això sé que firmareu un pacte, ben semblant al que en silenci he acordat jo amb ells: les balconeres lluiran els nostres sentiments fins que els veïns que ens han frenat i ofegat durant tots aquests anys, ens aprenguin a mirar amb el mateix respecte que, entre teulades, rajoles i cotó, les nostres parpelles s'han demostrat.