L'estelada del meu veí

Quan vaig arribar de la manifestació de Barcelona les campanades es dirigien mandroses cap a la una de la nit. El tren, cansat de traginar tantes multituds, ens va deixar al Vendrell, a la meva àvia, als meus tiets i a mi. Diria que aleshores, amb una eufòria extasiada, encara tindríem forces per començar una nova manifestació entre els badalls d'un poble que, havent seguit la diada amb els ulls i el cor enganxats a la televisió, ens rebria des de cada llit com si fóssim uns autèntics herois. La meva mà, per inèrcia, encara feia ballar l'estelada al tempo d'unes síl·labes retallades que cridaven independència. Amb un compàs binari, ella i jo vam avançar, amb els meus peus i amb les seves ales, entre el silenci de la son, cap a casa. Pujant les escales, no va caldre ni encendre la llum. Tenia clara l'estratègia, la precisió de cada moviment. Com havia d'arribar-hi. El primer que vaig fer doncs, va ser palpar la pell de la televisió, per tal d'encendre-la i sintonitzar desesperadament el 3 24. Sospir, felicitat, satisfacció. La vista panoràmica d'un riu blau, groc i vermell, i dels seus corresponents afluents desembocaven a un oceà, on no existien les fronteres: la llibertat. Era gairebé impossible trobar-me dins d'aquell mapa d'intencions, però jo hi era, allà, en un dia que faria història, en una imatge que rodolaria pel món sencer. Davant d'aquella pantalla encara em sentia més convençuda, i m'embriagava més d'aquest sentiment que hem construït des de l'anonimat de cada llar, des de la complicitat de cada poble i des de la força d'una nació.

Dies abans, a una floristeria el meu tiet va comprar canyes de sucre perquè les estelades volessin a tres o quatre metres de l'asfalt, i aprofitant l'avinentesa, afegint una certa dolçor, que mai sobra. Com si fos una estaca la vaig clavar al balconet que il·lumina el menjador del nostre pis, el territori on, amb una amiga, hem decidit independitzar-nos de l'Estat monàrquic de la família. Així doncs, vaig apropar-me a l'estrella i amb veu baixa vaig explicar-li la jugada:

- Camarada, avui, dia 12 de setembre comença la lluita de veritat. Lluiràs els teus colors sota la mirada dels qui s'atreveixen a mirar el cel, i el teu cos es mourà com si fos una vela navegant sobre el mar. Cada dia, pel matí, quan obri la persiana et veuré i em tornaràs a seduir. T'estrenyeré els llaços que t'han brodat en aquest vaixell, amb tendresa i enginy, perquè cap vent se t'endugui i perquè sentis la fidelitat del nostre amor. En aquest combat constant, miraràs l'edifici del davant, aquell on hi viuen dos jubilats i un nét que es distreu llençant molles als coloms. En aquella llar hi penja una bandera ben arrambada a la paret. I quin goig que fa, oi? Ostres! Disculpa'm, si no te l'havia presentada és perquè de fet amb aquella família compartim mirades i no paraules. Tot i això sé que firmareu un pacte, ben semblant al que en silenci he acordat jo amb ells: les balconeres lluiran els nostres sentiments fins que els veïns que ens han frenat i ofegat durant tots aquests anys, ens aprenguin a mirar amb el mateix respecte que, entre teulades, rajoles i cotó, les nostres parpelles s'han demostrat.