Gràcies. No podia començar de cap altre manera aquest text. Qui m'anava a dir, a l'octubre, que us agafaria tant d'apreci i que un cop arribés Nadal i us digués adéu, a un per un, me n'aniria amb aquesta barreja de tristesa i de felicitat, de nostàlgia i de satisfacció?
Només han estat tres mesos i diria que ja us conec de tota la vida. Us en recordeu? Quan vaig arribar a l'octubre, vaig entrar a la classe i vosaltres ja teníeu les taules preparades, una ben arrambada a l'altra, dibuixant una U: un petit niu on, abans de que obrís la porta, ja m'havíeu reservat un lloc. I des d'aleshores cada dilluns agafava el tren, baixava a l'estació de Vilafranca i deixava les vies i els maldecaps enrere, per enfilar-me quatre carrers enllà i trobar la vostra confiança. Entre llibretes, mirades i paraules ho he vist ben clar: cadascú de vosaltres és un món tan diferent com interessant.
Hem après junts. Cara a cara, sense vergonyes, sense por a equivocar-vos. Estimant la llengua que ha vestit les vostres vides. La mateixa llengua que a l'escola mai us van ensenyar. Potser és per això que, ara que la majoria sou avis i que les bates de quadrets les porten els vostres néts, heu decidit agafar amb decisió el llapis per donar-vos l'oportunitat que anys enrere, el silenci de la dictadura, us va prendre. Ara que ho penso... potser hauríem d'haver convidat aquests ministres de Madrid perquè veiessin, de primera mà, que el català està ben viu. I no només al carrer i a les escoles, sinó que també en aquesta petita classe de Vilafranca on, si mires per la finestra, veus la plaça del Tívoli. Aquesta petita aula on heu demostrat al món sencer que mai és massa tard.
Estimada família, tot i que esgarrapeu la seixantena o que ja hagueu fet els primers passos a la vorera dels setanta, compartiu un valors immensos: l'esforç, la constància, la il·lusió i la vitalitat. Sou un exemple a seguir pels joves d'avui en dia, i us ho dic amb el cor a la mà.
La complicitat que s'ha creat ha estat fonamental perquè amb aquest petit marge de temps evolucionéssiu amb tanta rapidesa. Us confessaré que quan hem dèieu que això de diferenciar les "b" de les "v", de col·locar els accents -i de tenir bona punteria per inclinar-los cap a la dreta o cap a l'esquerra-, d'escriure aquelles punyeteres "r" finals "que no serveixen per res!", era massa difícil, i que, en l'hipotètic cas que ho aprenguéssiu l'endemà ja no us en recordaríeu, em vau espantar! Però heu estat vosaltres mateixos els qui cada dilluns m'heu demostrat el contrari. Fins i tot, m'heu acabat agraint que abandonés les fotocòpies perquè escrivíssiu sempre a mà!
Us diré també, que m'ha fet gràcia avui, l'últim dia, quan em comentàveu que mai us havia renyat. Al contrari, cada vegada que algú s'equivocava el felicitava perquè en aquella paraula, tot i el petit error que hi pogués haver, la majoria de lletres estaven ben escrites. I la meva responsabilitat no era més que aquesta: guiar-vos, animar-vos i empènyer aquest entusiasme que teniu.
Dotze cares. Dotze persones. Dotze noms que, amb el vostre permís, me'ls guardaré a la butxaca per treure'ls de tant en tant i somriure. Gràcies pel que m'heu transmès. No perdeu mai aquestes ganes de viure.
Només han estat tres mesos i diria que ja us conec de tota la vida. Us en recordeu? Quan vaig arribar a l'octubre, vaig entrar a la classe i vosaltres ja teníeu les taules preparades, una ben arrambada a l'altra, dibuixant una U: un petit niu on, abans de que obrís la porta, ja m'havíeu reservat un lloc. I des d'aleshores cada dilluns agafava el tren, baixava a l'estació de Vilafranca i deixava les vies i els maldecaps enrere, per enfilar-me quatre carrers enllà i trobar la vostra confiança. Entre llibretes, mirades i paraules ho he vist ben clar: cadascú de vosaltres és un món tan diferent com interessant.
Hem après junts. Cara a cara, sense vergonyes, sense por a equivocar-vos. Estimant la llengua que ha vestit les vostres vides. La mateixa llengua que a l'escola mai us van ensenyar. Potser és per això que, ara que la majoria sou avis i que les bates de quadrets les porten els vostres néts, heu decidit agafar amb decisió el llapis per donar-vos l'oportunitat que anys enrere, el silenci de la dictadura, us va prendre. Ara que ho penso... potser hauríem d'haver convidat aquests ministres de Madrid perquè veiessin, de primera mà, que el català està ben viu. I no només al carrer i a les escoles, sinó que també en aquesta petita classe de Vilafranca on, si mires per la finestra, veus la plaça del Tívoli. Aquesta petita aula on heu demostrat al món sencer que mai és massa tard.
Estimada família, tot i que esgarrapeu la seixantena o que ja hagueu fet els primers passos a la vorera dels setanta, compartiu un valors immensos: l'esforç, la constància, la il·lusió i la vitalitat. Sou un exemple a seguir pels joves d'avui en dia, i us ho dic amb el cor a la mà.
La complicitat que s'ha creat ha estat fonamental perquè amb aquest petit marge de temps evolucionéssiu amb tanta rapidesa. Us confessaré que quan hem dèieu que això de diferenciar les "b" de les "v", de col·locar els accents -i de tenir bona punteria per inclinar-los cap a la dreta o cap a l'esquerra-, d'escriure aquelles punyeteres "r" finals "que no serveixen per res!", era massa difícil, i que, en l'hipotètic cas que ho aprenguéssiu l'endemà ja no us en recordaríeu, em vau espantar! Però heu estat vosaltres mateixos els qui cada dilluns m'heu demostrat el contrari. Fins i tot, m'heu acabat agraint que abandonés les fotocòpies perquè escrivíssiu sempre a mà!
Us diré també, que m'ha fet gràcia avui, l'últim dia, quan em comentàveu que mai us havia renyat. Al contrari, cada vegada que algú s'equivocava el felicitava perquè en aquella paraula, tot i el petit error que hi pogués haver, la majoria de lletres estaven ben escrites. I la meva responsabilitat no era més que aquesta: guiar-vos, animar-vos i empènyer aquest entusiasme que teniu.
Dotze cares. Dotze persones. Dotze noms que, amb el vostre permís, me'ls guardaré a la butxaca per treure'ls de tant en tant i somriure. Gràcies pel que m'heu transmès. No perdeu mai aquestes ganes de viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario