Galway, 17 de decembre del 2013.
La pluja fina mulla l'asfalt i el cel gris es converteix en una muralla de núvols. Tot i això, agafo el violí, surto de l'hostal mentre en Lukas, un estudiant de dret que d'amagat toca la guitarra amb una veu exquisidament greu, i la Mariko, una noia japonesa que treballa a recepció, aixequen el polze i des de les escales em criden: Good luck Gemma! Travesso la plaça que el desembre ha engalanat amb paradetes nadalenques. Hi broden barrets de llana, hi vénen hamburgueses i galetes de xocolata i fins i tot, hi podries trobar joguines fetes de fusta, amb aquell tradicional encant innocent.
Les gotes intermitents, m'acompanyen en aquest passeig. Arribo al carrer principal, bosses de regals caminen amunt i avall. Obro la funda. Trec el violí. Però el plugim es delata sobre el vernís. Penso que potser seria millor deixar-ho per més tard. Així que busco aixopluc a la botiga més propera, la que tinc darrere la meva esquena. Només entrar-hi me n'adono que és una llibreria! Fantàstic! Xafardejo les postals de Nadal, pensant quina faria més goig de recollir entre les bústies del Vendrell. Mentrestant, el botiguer em comenta que de tant en tant ha escoltat com toco. Quan em dirigeixo a ell trampejant l'anglès, veig, just al costat de la caixa, una portada que em sedueix a l'instant. El Lehonard Cohen! El fullejo i hi trobo poemes, reflexions i cançons. És possible que m'hagi enamorat, a primera vista, d'aquest petit tresor amb el que l'atzar m'ha fet coincidir? És preciós! Li dic al noi que, aprofitant que el sol des d'algun racó del cel, ens comença a mirar de reüll, provaré de tocar i potser després vindré a comprar-me'l.
Així doncs, surto de nou al carrer amb una intenció ben clara: les cançons d'avui es convertiran en un llibre. Art per art. Obro la funda encarant-la davant d'un públic anònim i fugaç. Agafo l'arquet, enrosco el cargol per tal de que la serra provinent del pèl de cavall, s'hi ajusti i es tensi prou bé. Afino el violí ràpidament. No m'agrada seguir l'ordre d'un repertori. Així doncs, la primera cançó transmetrà l'essència del referent canadenc: nostàlgia, intimitat, amor i esperança. Just quan m'enfilo a la tornada, un senyor somrient s'apropa cap a mi i em xiuxiueja: merry Christmas! Acte seguit, em posa un bitllet a la butxaca de la jaqueta. M'ha donat ni més ni menys, que el que costava el llibre! És increïble! Davant d'aquesta conjugació de casualitats acabo la cançó, deso el violí, dono mitja volta i impacientment torno cap a la cova literària. El botiguer se'n fa creus i per un moment es planteja canviar d'ofici. He aconseguit endur-me l'autor del So long Marianne i d'una forma molt especial.
Per altra banda, aquesta setmana he rebut un correu en el que em convidaven a assistir a l'entrega del Premi Ofici de Periodista a Josep Maria Espinàs. M'agradaria molt poder-hi anar, tot i que justament ara sóc a 2.000 km de Barcelona. A l'oest d'Irlanda. A les portes de l'Atlàntic, on ara somric tot recordant la complicitat de les nostres converses. L'admiro, per la humilitat amb la que es treu el barret cada vegada que parla i escriu. Per la seva encomanadissa vitalitat.
Avui, la casualitat m'ha demostrat que té un punt misteriós i imprevisible. Un punt propi dels presentistes. Deixar-se endur i que la senzillesa et sorprengui. Potser per això, caldrà seguir improvitzant i que un avió enlairi aquest llibre cap a un nou instant.
La pluja fina mulla l'asfalt i el cel gris es converteix en una muralla de núvols. Tot i això, agafo el violí, surto de l'hostal mentre en Lukas, un estudiant de dret que d'amagat toca la guitarra amb una veu exquisidament greu, i la Mariko, una noia japonesa que treballa a recepció, aixequen el polze i des de les escales em criden: Good luck Gemma! Travesso la plaça que el desembre ha engalanat amb paradetes nadalenques. Hi broden barrets de llana, hi vénen hamburgueses i galetes de xocolata i fins i tot, hi podries trobar joguines fetes de fusta, amb aquell tradicional encant innocent.
Les gotes intermitents, m'acompanyen en aquest passeig. Arribo al carrer principal, bosses de regals caminen amunt i avall. Obro la funda. Trec el violí. Però el plugim es delata sobre el vernís. Penso que potser seria millor deixar-ho per més tard. Així que busco aixopluc a la botiga més propera, la que tinc darrere la meva esquena. Només entrar-hi me n'adono que és una llibreria! Fantàstic! Xafardejo les postals de Nadal, pensant quina faria més goig de recollir entre les bústies del Vendrell. Mentrestant, el botiguer em comenta que de tant en tant ha escoltat com toco. Quan em dirigeixo a ell trampejant l'anglès, veig, just al costat de la caixa, una portada que em sedueix a l'instant. El Lehonard Cohen! El fullejo i hi trobo poemes, reflexions i cançons. És possible que m'hagi enamorat, a primera vista, d'aquest petit tresor amb el que l'atzar m'ha fet coincidir? És preciós! Li dic al noi que, aprofitant que el sol des d'algun racó del cel, ens comença a mirar de reüll, provaré de tocar i potser després vindré a comprar-me'l.
Així doncs, surto de nou al carrer amb una intenció ben clara: les cançons d'avui es convertiran en un llibre. Art per art. Obro la funda encarant-la davant d'un públic anònim i fugaç. Agafo l'arquet, enrosco el cargol per tal de que la serra provinent del pèl de cavall, s'hi ajusti i es tensi prou bé. Afino el violí ràpidament. No m'agrada seguir l'ordre d'un repertori. Així doncs, la primera cançó transmetrà l'essència del referent canadenc: nostàlgia, intimitat, amor i esperança. Just quan m'enfilo a la tornada, un senyor somrient s'apropa cap a mi i em xiuxiueja: merry Christmas! Acte seguit, em posa un bitllet a la butxaca de la jaqueta. M'ha donat ni més ni menys, que el que costava el llibre! És increïble! Davant d'aquesta conjugació de casualitats acabo la cançó, deso el violí, dono mitja volta i impacientment torno cap a la cova literària. El botiguer se'n fa creus i per un moment es planteja canviar d'ofici. He aconseguit endur-me l'autor del So long Marianne i d'una forma molt especial.
Per altra banda, aquesta setmana he rebut un correu en el que em convidaven a assistir a l'entrega del Premi Ofici de Periodista a Josep Maria Espinàs. M'agradaria molt poder-hi anar, tot i que justament ara sóc a 2.000 km de Barcelona. A l'oest d'Irlanda. A les portes de l'Atlàntic, on ara somric tot recordant la complicitat de les nostres converses. L'admiro, per la humilitat amb la que es treu el barret cada vegada que parla i escriu. Per la seva encomanadissa vitalitat.
Avui, la casualitat m'ha demostrat que té un punt misteriós i imprevisible. Un punt propi dels presentistes. Deixar-se endur i que la senzillesa et sorprengui. Potser per això, caldrà seguir improvitzant i que un avió enlairi aquest llibre cap a un nou instant.
Josep Maria Espinàs, El Periódico (30 de gener del 2014)
Petit observatori
Petit observatori
Una noia, un violí i un llibre
Jo he cregut sempre en la força d'allò que és imprevisible. I no em refereixo a fets extraordinaris, a grans tempestes sobtades, a un greu accident. Penso en petits fets quotidians, en curioses sorpreses. En coincidències inexplicables.
He publicat en aquest diari dos articles pràcticament seguits parlant de la cançó francesa i dels Beatles. I he pensat que ara hauria de parlar d'alguna cosa que no fos música. Aquesta columna sempre ha procurat no insistir en cap tema en particular. Però les coses de l'atzar... Resulta que m'ha telefonat una noia del Vendrell que m'havia fet una llarga entrevista feia uns quants mesos, i m'ha dit que potser podríem trobar-nos perquè m'havia de donar una cosa. Ens hem citat i m'ha explicat que havia passat bastants mesos vivint a Irlanda, i que tocava el violí en un carrer que era molt bonic i que recollia diners amb força èxit. Naturalment, jo ignorava que Gemma Ventura, escriptora, tingués aquesta aptitud musical. I aleshores m'ha donat un petit paquet. L'he desembolicat i he pogut comprovar que era un llibre de poemes i cançons de Leonard Cohen.
Això, com es pot comprendre, no m'havia passat mai. Una noia que escriu, que fa entrevistes, que també toca el violí, que se'n va a Irlanda a viure durant una temporada amb els diners que li donen al carrer, i que no toca peces tòpiques sinó cançons de Leonard Cohen... «T'he comprat aquest llibre amb les seves cançons», em diu.
O sigui, que després d'escriure sobre Georges Brassens i els Beatles, ara torno a la cançó amb Leonard Cohen. «Com un ocell en un filferro, com un borratxo cantant a mitjanit... jo he intentat ser lliure a la meva manera», i excuseu la meva traducció. O sigui, que cadascú té la seva manera de considerar-se lliure. La llibertat absoluta no existeix, però la llibertat és com un riu, que a vegades, si porta prou aigua, inventa nous marges.
Jo he cregut sempre en la força d'allò que és imprevisible. I no em refereixo a fets extraordinaris, a grans tempestes sobtades, a un greu accident. Penso en petits fets quotidians, en curioses sorpreses. En coincidències inexplicables.
He publicat en aquest diari dos articles pràcticament seguits parlant de la cançó francesa i dels Beatles. I he pensat que ara hauria de parlar d'alguna cosa que no fos música. Aquesta columna sempre ha procurat no insistir en cap tema en particular. Però les coses de l'atzar... Resulta que m'ha telefonat una noia del Vendrell que m'havia fet una llarga entrevista feia uns quants mesos, i m'ha dit que potser podríem trobar-nos perquè m'havia de donar una cosa. Ens hem citat i m'ha explicat que havia passat bastants mesos vivint a Irlanda, i que tocava el violí en un carrer que era molt bonic i que recollia diners amb força èxit. Naturalment, jo ignorava que Gemma Ventura, escriptora, tingués aquesta aptitud musical. I aleshores m'ha donat un petit paquet. L'he desembolicat i he pogut comprovar que era un llibre de poemes i cançons de Leonard Cohen.
Això, com es pot comprendre, no m'havia passat mai. Una noia que escriu, que fa entrevistes, que també toca el violí, que se'n va a Irlanda a viure durant una temporada amb els diners que li donen al carrer, i que no toca peces tòpiques sinó cançons de Leonard Cohen... «T'he comprat aquest llibre amb les seves cançons», em diu.
O sigui, que després d'escriure sobre Georges Brassens i els Beatles, ara torno a la cançó amb Leonard Cohen. «Com un ocell en un filferro, com un borratxo cantant a mitjanit... jo he intentat ser lliure a la meva manera», i excuseu la meva traducció. O sigui, que cadascú té la seva manera de considerar-se lliure. La llibertat absoluta no existeix, però la llibertat és com un riu, que a vegades, si porta prou aigua, inventa nous marges.
... i un dia, endreçant, trobo un franc suís per les golfes de casa. I, per una seqüència de pensaments interconnectats, recordo que tenia un bloc. I accedeixo al meu blogger. I, com que seguia el teu bloc, m'hi trobo un post teu. I m'adono que, al contrari que jo, has seguit publicant.
ResponderEliminarAra tinc feina a llegir totes les teves entrades, però m'encanta llegir-te, així que no serà cap esforç. Quant fa que no et veig?
És molt curiós quan els fils quotidians t'enllaçen records i idees aparentment tant distants! Tu que estudies psicologia, podria ser un bon motiu d'estudi i d'autoanàlisis eh? jeje
ResponderEliminarMira Leila, no em puc resistir a proposar-te aquest títol per si t'engresques a escriure de nou al blog: "Una moneda per tornar a començar", en el sentit que amb un franc aquí no pots comprar res, però tot i això, aquesta moneda ha tingut un valor diferent que t'ha permès apropar-te a una de les coses que t'omplen, que és escriure!.
I responent-te, sí que he anat publicant, tot i que voldria provar de fer-ho amb més constància. Ja saps de què parlo! Possiblement, ara que ho dius, potser fa més d'un any que no ens veiem, oi? Ves a saber! Quan vulguis fem un cafè o una coca-cola, o un suc, o un vodka... aquí la qüestió és beure!
Petons i benvinguda de nou!
Proposta acceptada :P : http://miltrajectes.blogspot.com.es/
Eliminar