Mai he vist persones
fotografiant-se al costat d’una urna. Amb aquest orgull, amb aquest somriure
tan convençut, amb aquesta sensació d’estar-se retratant al costat de la
història. Ara miro imatges i intueixo la continuïtat d’una llarga lluita
generacional, testimonis que havíem escoltat des de petits, records en blanc i
negre. Persones que ja no hi són, però que tornen en el precís moment
d’introduir un sobre dins d’una urna de cartró. Una caixeta que no només
s’omplia de decisions, sinó que també d’una actitud on el compromís anava més
enllà d’una, o de dues, creuetes. I potser per això em donava la sensació que
quan algú deia “sí”, el pronunciava una miqueta més fort; o que quan algú el
marcava, el senyalava amb més decisió; perquè en la seva veu se li sumaven
d’altres que, malgrat ja no hi siguin, també tenen dret a ser escoltades.
Mai he vist persones tan diferents
del meu poble mobilitzant-se, amb una entrega festiva, minuciosa i efectiva,
per fer de voluntaris. És a dir, mostrant amb una fidelitat impecable el que
vol dir la paraula voluntat. Estant pendents de cada detall. Utilitzant els
seus propis cotxes per recollir i acompanyar les persones grans a votar, i
dur-les a bracet fins a les seves taules corresponents. Donant-te la benvinguda
a cada institut, com aquell que et rep a casa seva. I què simbòlic és poder
votar en un centre educatiu, on els estudiants estan en plena maduresa i on
aprenen a escoltar, a observar, a raonar, a dialogar. Perquè aquests voluntaris
també ens van fer de mestres, en el sentit d’impulsar i d’estimular aquells que
bonament aprenem a créixer amb el llibre de la democràcia. Així doncs, ahir en
la solidaritat de l’anonimat es va teixir un llaç d’una fortalesa social
indestructible. I per tant, davant d’aquesta estructura purament de carrer,
qualsevol intent d’opressió queda directament en evidència, en ridícul.
Mai he vist que un diumenge ens
despertem tan d’hora, per voler ser els primers, i potser també perquè ens
crema la certesa d’haver esperat ja prou temps. O que després de votar, un no
vulgui tornar cap a casa sinó quedar-se bocabadat davant d’aquest espectacle
ciutadà. Sentint, tot d’un plegat, la necessitat de que li encomanin la joia
d’aquest dia. D’embriagar-se de democràcia. D’adonar-se’n que aquesta set només
es satisfà si, senzillament, un també en forma part. També hi és. Què bonic és
conjugar el verb ser en un dia com aquest.
I com que mai, en els meus
primerencs 24 anys, havia vist res semblant, avui, 10 de novembre, us llegeixo
el Miquel Martí i Pol, -amb l’esperança que m’escolteu- per recordar-nos “que
tot està per fer i tot és possible”.
