Mai és massa tard

Gràcies. No podia començar de cap altre manera aquest text. Qui m'anava a dir, a l'octubre, que us agafaria tant d'apreci i que un cop arribés Nadal i us digués adéu, a un per un, me n'aniria amb aquesta barreja de tristesa i de felicitat, de nostàlgia i de satisfacció?

Només han estat tres mesos i diria que ja us conec de tota la vida. Us en recordeu? Quan vaig arribar a l'octubre, vaig entrar a la classe i vosaltres ja teníeu les taules preparades, una ben arrambada a l'altra, dibuixant una U: un petit niu on, abans de que obrís la porta, ja m'havíeu reservat un lloc. I des d'aleshores cada dilluns agafava el tren, baixava a l'estació de Vilafranca i deixava les vies i els maldecaps enrere, per enfilar-me quatre carrers enllà i trobar la vostra confiança. Entre llibretes, mirades i paraules ho he vist ben clar: cadascú de vosaltres és un món tan diferent com interessant.

Hem après junts. Cara a cara, sense vergonyes, sense por a equivocar-vos. Estimant la llengua que ha vestit les vostres vides. La mateixa llengua que a l'escola mai us van ensenyar. Potser és per això que, ara que la majoria sou avis i que les bates de quadrets les porten els vostres néts, heu decidit agafar amb decisió el llapis per donar-vos l'oportunitat que anys enrere, el silenci de la dictadura, us va prendre. Ara que ho penso... potser hauríem d'haver convidat aquests ministres de Madrid perquè veiessin, de primera mà, que el català està ben viu. I no només al carrer i a les escoles, sinó que també en aquesta petita classe de Vilafranca on, si mires per la finestra, veus la plaça del Tívoli. Aquesta petita aula on heu demostrat al món sencer que mai és massa tard.  

Estimada família, tot i que esgarrapeu la seixantena o que ja hagueu fet els primers passos a la vorera dels setanta, compartiu un valors immensos: l'esforç, la constància, la il·lusió i la vitalitat. Sou un exemple a seguir pels joves d'avui en dia, i us ho dic amb el cor a la mà.

La complicitat que s'ha creat ha estat fonamental perquè amb aquest petit marge de temps evolucionéssiu amb tanta rapidesa. Us confessaré que quan hem dèieu que això de diferenciar les "b" de les "v", de col·locar els accents -i de tenir bona punteria per inclinar-los cap a la dreta o cap a l'esquerra-, d'escriure aquelles punyeteres "r" finals "que no serveixen per res!", era massa difícil, i que, en l'hipotètic cas que ho aprenguéssiu l'endemà ja no us en recordaríeu, em vau espantar! Però heu estat vosaltres mateixos els qui cada dilluns m'heu demostrat el contrari. Fins i tot, m'heu acabat agraint que abandonés les fotocòpies perquè escrivíssiu sempre a mà!

Us diré també, que m'ha fet gràcia avui, l'últim dia, quan em comentàveu que mai us havia renyat. Al contrari, cada vegada que algú s'equivocava el felicitava perquè en aquella paraula, tot i el petit error que hi pogués haver, la majoria de lletres estaven ben escrites. I la meva responsabilitat no era més que aquesta: guiar-vos, animar-vos i empènyer aquest entusiasme que teniu.

Dotze cares. Dotze persones. Dotze noms que, amb el vostre permís, me'ls guardaré a la butxaca per treure'ls de tant en tant i somriure. Gràcies pel que m'heu transmès. No perdeu mai aquestes ganes de viure.

Cançons d'una vida a l'escenari del català

Ha arribat l'hora. Les cares s'omplen d'impaciència, d'una emoció incontrolable. Centenars, milers d'ulls busquen desesperats alguna senyal. S'intueix, entre el fum i els primers cubates, sis ombres immòbils damunt l'escenari. Llum. Acció. Les baquetes trenquen el silenci, i marcant el tempo, donen l'entrada a la nit, a la distorsió,  a la veu, als crits d'un públic que acaba de reconèixer la cançó amb la que ha començat el concert. Lax'n'busto i la capital es fusionen.

Bogeria. Eufòria. Una noia s'emparra sobre una esquena ben corpulent per captar, ni que sigui per un instant, la mirada del cantant que somrient, li farà l'ullet. Hi ha qui s'atreveix a fer un pilar de tres perquè l'enxaneta estengui una bandera i proclami, des de les altures, l'independència. No em direu que no heu vist mai, el qui aprofita per apropar-se una mica més a uns llavis distrets; o el qui s'arramba a la del costat i li canta a cau d'orella: "no, no, no tinguis por, desitjar-me no és dolent". També hi ha el qui s'ho mira de lluny, aguantant els anys sobre la barra, o el qui xerra de qualsevol estupidesa amb persones tan extraordinàries, que ni tans sols les recordarà l'endemà.

La guitarra esgarrapa, gamberra i juganera, l'himne cantat per dues o tres generacions. Els més joves, rebels i desafiants, apunten el dit al cel i pregunten: "Que collons Miamy ni que Florida beach?" I aleshores te'n recordes de que als anys 90, quan tot just saludaves el món, hi va haver un boom del rock català que va enamorar totes les comarques. Sí. Sau era molt melós, però no em negareu que aquells rínxols eren capaços de seduir qualsevol moment; des de l'Empordà, la tramuntana dels Sopa va bufar amb tanta força que ha estat capaç d'omplir tres Sants Jordi vint anys després; i que me'n direu dels de Constantí? reivindicant les arrels d'un poble, els Pets han transmès tanta tendresa com compromís social, i sinó, escolteu-vos el CD de Per-versions amb el que, les noves fornades, els han homenatjat. Que per cert, des d'aquest mateix diumenge el podreu trobar a les poquíssimes botigues de discos que encara resisteixen. I els Lax'n'busto, 26 anys sobre els escenaris. Que ràpid que es diu! La veu ha canviat, el motor està renovat. Diuen que l'experiència és un punt a favor, i intueixo, que l'energia està assegurada i que el repertori encara el poden omplir d'autèntics clàssics com el que ara sona.

"Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port." Una onada de mans es balancegen, juntes, al mateix ritme, reclamant, tal i com ho fa cada nota, la llibertat. Un parell de fotògrafs busquen l'angle perfecte. Apunten l'objectiu. Premen el botó just quan la bateria anuncia la tornada. "Dóna'm força per cridar, que no sóc d'aquí, tampoc sóc d'allà, la meva terra és el mar" Aleshores, una coral immensa, feta de texans i de faldilles, salta, canta, vibra, batega! S'emociona. Per què? Perquè darrere de cada cançó sempre hi ha una història i un bon grapat de sentiments. Vet aquí la màgia de la música. Hi ha qui intenta atrapar-la traient el mòbil, fent una panoràmica del moment i enviant-la, amb un parell de segons, a la galàxia del facebook.

Lax'n'busto va néixer entre els carrers del Vendrell, quan l'indústria musical funcionava ben diferent, i quan cantar en català era una idea  considerada per molts una necessitat i per altres una bogeria ben absurda. Van fer carretera, obrint-se un camí que es desviés dels altaveus de Madrid. Aleshores, Catalunya reclamava una banda sonora renovada. Necessitava distorsió, romanticisme, reivindicació i amor. El boom de l'anomenat rock català va estar a l'altura, composant des de diverses províncies, unes lletres i melodies que servissin perquè una multitud de joves poguessin identificar els seus sentiments en unes cançons, i les poguessin cantar amb la mateixa llengua amb la que parlaven.

Els temps han canviat, i quan ja crèiem que el català s'havia normalitzat, sentim com ens bombardegen els intents d'espanyolització. Uns intents més aviat ridículs si parlem en l'àmbit musical, perquè avui en dia, aquella glòria ha estat repartida en una nova cantera de grups, de propostes, d'estils tan variats que fins i tot la música se n'enriu d'aquestes polítiques tan nefastes. I us parlo en clau d'ska, de reagge, de rock, de pop, de jazz, de rap, de cantautors; i us dono noms com Txarango, la Pegatina, Strombers, Bongo Botrako, Els Amics de les Arts, Obrint Pas, Catarres, Manel, Anna Roig, Cesk Freixas... amb l'arma de la cançó, centenars de grups ben novells, han demostrat un cop més, que a l'anarquia de la música no hi ha ni fronteres ni etiquetes. 

"Llençat, cada instant és únic no es repetirà". S'acaba el concert. Els músics saluden, el públic aplaudeix i comencen els preparatius per donar lloc al següent grup. Tocaran uns nois ben joves que també busquen el seu lloc, la seva oportunitat. Perquè, si he fet aquest viatge cap al passat ha estat per poder valorar encara més les noves cançons que m'acompanyaran aquesta nit. 

Sabates de nens per peus d'adults

Són tres quarts de cinc de la tarda. Obro la pantalla i em disposo a passejar els dits entre els cims de cada tecla. Mentrestant, amb la finestra mig oberta, intueixo quatre peus menuts, enfilant-se pel carrer. En qüestió d'instants, les rialles tant espontànies de l'infància avançaran el meu portal, en el transcurs d'una carrera intensa i banal on el tret de sortida el marca el timbre de l'escola i la meta, l'al·licient de descobrir que hi haurà per berenar. Els veig amb els ulls de la imaginació. Fins i tot, escolto com els seus pulmons agafen embranzida inspirant la major part d'un aire que fins llavors, feia la migdiada entre els coixins de les voreres. Ara bé, no us sabria dir si són nenes o nens; ni tant sols si són germans, amics o companys d'un trajecte que compartiran, amb la maleta ben arrambada a l'esquena, fins arribar al bressol de casa seva. Aquell aeroport on de dilluns a divendres aterren una muntanya de deures, i acte seguit, una inesgotable energia opta per enlairar-se al gronxador del parc més proper, per pelar-se els genolls rescatant la pilota que se'ls hi emparrarà entre els cabells d'un arbre; o per pentinar, amb aquella tendresa, una nina que depèn com obre els ulls i sembla que estigui viva.

De tant en tant, mentre faig feina a l'habitació, sento nens passejant i jugant pel carrer. Tot i que a vegades no en faci massa cas, sé que aquesta orquestra -de batecs impacients i de repertori improvisat-, forma part de la banda sonora de la meva rutina. Mantenen converses que sovint són més interessants que els temes rutinaris dels adults: aquells monòlegs a dues veus on el pròleg és queixar-se del mateix que ahir i l'epíleg tornar a rondinar l'endemà. Aquests petits cossos fets d'il·lusions i d'interpretacions magistrals sobre el món, són capaços de donar-nos unes lliçons tant honrades que jo mateixa els hi entregaria un retolador perquè firmessin les lleis d'aquest món. Digueu-me, sinó, com pot ser que les seves hores de pati es converteixin en micro-societats on, sense ni tant sols plantejar-se que és un perjudici, riuen o es barallen obviant raons tant supèrflues com l'origen, la cultura o els forats que arriben a tenir les butxaques dels seus pares?

Sempre m'han fascinat els nens, però sovint el més preocupant és que no viuen sols. Davant seu hi ha familiars, educadors, mitjans de comunicació que grapegen el seu cervell, ben bé com si estiguessin esculpint una figura de plastilina dura, massissa, incapaç de tolerar la barreja amb qualsevol altre color. Aprofiten la banalitat que duen brodada entre els quadrets blancs i vermells de la bata, per embrutar la seva innocència amb les amargors i les ferides obertes d'una biografia que, incapaç d'aliar-se amb el temps, mai es van cicatritzar.

Parlo, per exemple, d'aquells mestres que, abans de girar el pany i de dispersar la fila de canalla que els hi correspon, són capaços de discriminar un alumne pel simple fet d'haver nascut quatre passes o quatre milles més enllà de les seves fronteres geogràfiques i, òbviament, mentals. És aleshores quan, davant d'unes generalitzacions tan simplistes, me n'adono que un bon mestre no és aquell que es limita a ensenyar a multiplicar o a apuntar l'accent cap l'est o cap a l'oest, sinó el qui aprofita la proximitat d'un contacte generacional per transmetre uns valors i sobretot, per tenir una actitud d'aprenentatge humilment recíproca. Com pot ser que avui en dia, persones que tenen un ofici amb tanta responsabilitat, carreguin l'estupidesa de discursos racistes i la proclamin, sense cap tipus de vergonya, als quatre vents? Com es pot potenciar la discriminació per presumir d'una identitat? Serà que el seu narcisisme està tan inflat que es creuen capaços d'escollir qui ha d'aprendre i qui no? Serà que el respecte que es defensa entre pissarres i lliçons s'ha quedat cec?

Tanco la pantalla. Acabo d'obrir la finestra. Un avió ha dibuixat un fil de fum al cel. Pel carrer només hi corre l'aire sec del setembre. No hi ha cap rastre d'aquelles quatre sabates. Es neguen a aturar-se. Potser temen arrelar mediocritats, potser els hi fa por que els cordons es converteixin en unes branques immòbils i susceptibles a l'arribada de la primavera.

L'estelada del meu veí

Quan vaig arribar de la manifestació de Barcelona les campanades es dirigien mandroses cap a la una de la nit. El tren, cansat de traginar tantes multituds, ens va deixar al Vendrell, a la meva àvia, als meus tiets i a mi. Diria que aleshores, amb una eufòria extasiada, encara tindríem forces per començar una nova manifestació entre els badalls d'un poble que, havent seguit la diada amb els ulls i el cor enganxats a la televisió, ens rebria des de cada llit com si fóssim uns autèntics herois. La meva mà, per inèrcia, encara feia ballar l'estelada al tempo d'unes síl·labes retallades que cridaven independència. Amb un compàs binari, ella i jo vam avançar, amb els meus peus i amb les seves ales, entre el silenci de la son, cap a casa. Pujant les escales, no va caldre ni encendre la llum. Tenia clara l'estratègia, la precisió de cada moviment. Com havia d'arribar-hi. El primer que vaig fer doncs, va ser palpar la pell de la televisió, per tal d'encendre-la i sintonitzar desesperadament el 3 24. Sospir, felicitat, satisfacció. La vista panoràmica d'un riu blau, groc i vermell, i dels seus corresponents afluents desembocaven a un oceà, on no existien les fronteres: la llibertat. Era gairebé impossible trobar-me dins d'aquell mapa d'intencions, però jo hi era, allà, en un dia que faria història, en una imatge que rodolaria pel món sencer. Davant d'aquella pantalla encara em sentia més convençuda, i m'embriagava més d'aquest sentiment que hem construït des de l'anonimat de cada llar, des de la complicitat de cada poble i des de la força d'una nació.

Dies abans, a una floristeria el meu tiet va comprar canyes de sucre perquè les estelades volessin a tres o quatre metres de l'asfalt, i aprofitant l'avinentesa, afegint una certa dolçor, que mai sobra. Com si fos una estaca la vaig clavar al balconet que il·lumina el menjador del nostre pis, el territori on, amb una amiga, hem decidit independitzar-nos de l'Estat monàrquic de la família. Així doncs, vaig apropar-me a l'estrella i amb veu baixa vaig explicar-li la jugada:

- Camarada, avui, dia 12 de setembre comença la lluita de veritat. Lluiràs els teus colors sota la mirada dels qui s'atreveixen a mirar el cel, i el teu cos es mourà com si fos una vela navegant sobre el mar. Cada dia, pel matí, quan obri la persiana et veuré i em tornaràs a seduir. T'estrenyeré els llaços que t'han brodat en aquest vaixell, amb tendresa i enginy, perquè cap vent se t'endugui i perquè sentis la fidelitat del nostre amor. En aquest combat constant, miraràs l'edifici del davant, aquell on hi viuen dos jubilats i un nét que es distreu llençant molles als coloms. En aquella llar hi penja una bandera ben arrambada a la paret. I quin goig que fa, oi? Ostres! Disculpa'm, si no te l'havia presentada és perquè de fet amb aquella família compartim mirades i no paraules. Tot i això sé que firmareu un pacte, ben semblant al que en silenci he acordat jo amb ells: les balconeres lluiran els nostres sentiments fins que els veïns que ens han frenat i ofegat durant tots aquests anys, ens aprenguin a mirar amb el mateix respecte que, entre teulades, rajoles i cotó, les nostres parpelles s'han demostrat.